Anàlisi DAFO

Un cop realitzat l’anàlisi del context de Mafalda amb ajuda del DAFO, conjuntament amb les meves companyes al seminari de l’últim dia de classe, en aquesta entrada aprofitaré el mateix per reflexionar respecte a com penso treballar les meves competències en aquest context.

El DAFO consisteix en un anàlisi de les Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats que presenta el centre.

Crec que abans de continuar amb aquest anàlisi, he de dir que encara no porto massa temps a l’escoleta, pel que possiblement les meves reflexions estan basades en primeres impressions, pel que es possible que al llarg del període de pràctiques aquestes canviïn, ja que poc a poc podré conèixer millor el centre on em trobo i les seves característiques.

Tot i això, al trobar-me en una aula que comparteix moltes estones amb els companys de nivell (els alumnes de dos anys i mig a tres) puc observar diferents estils docents i diferents estratègies, ja que comparteixo molts moments del dia a dia amb dues educadores diferents.

Pel que fa a les debilitats del centre, el més important és la distribució del temps i de l’espai, ja que de vegades els temps establerts són massa rígids i no arriben a donar cabuda a tots els ritmes dels infants. Hi ha vegades que els nens han de canviar de classe, o han de finalitzar les rutines d’higiene per exemple, ràpidament per poder anar al menjador en temps, i se’ls espitja per què acabin el que estan fent, privant-los del temps que ells necessiten per a poder concloure les seves produccions.

També hi ha que dir que això no ocorre sempre, ja que en línies generals, el centre segueix una línia educativa que pretén respectar el ritme dels infants.  Per això, crec que una bona forma de treballar les meves competències seria aprofitar que som dues persones a dintre de l’aula per poder organitzar-nos millor nosaltres mateixes el temps, donant així als nens prou marge per a què desenvolupin les rutines o tasques en qüestió sense intervencions que els condicionin o que no respectin els seus ritmes personals. Així, l’horari i la planificació es podria respectar, sempre que es programi tenint en compte els diferents ritmes i característiques de tots els infants que conformen el grup de Les Abelles.

Una altra debilitat que he trobat a l’escola és la de l’etiquetatge dels infants. Molts de cops, en comptes de referir-se al nen pel seu nom, se li posa un sobrenom que no sempre és adequat o afectuós, sinó que fa referència a suposats aspectes negatius del mateix (o de vegades, a suposats aspectes positius que “defineixen” a aquest nen). Crec que no és una bona pràctica, ja que etiquetar pot afectar a l’infant, ja que pot fer que aquesta etiqueta a priori inofensiva, condicioni al nen molt a llarg període, ja sigui de forma negativa fent-lo pensar que si és dolent sempre ho serà, i per tant, propiciant aquest comportament en ell. També els condiciona de forma negativa una etiqueta suposadament positiva, ja que si sempre li diem a una nena que és molt graciosa per exemple, podem fer que ella sempre vulgui comportar-se de forma coherent a la etiqueta que li hem posat, i si no ho aconsegueix pot sentir-se frustrada.

Aquest tema de les etiquetes és molt perillós ja que els nens amb què ens trobem són d’edats molt primerenques, pel que són molt vulnerables i influenciables. Hem d’anar molt en compte, tant com a mestres, com en la nostra vida quotidiana, per tal de no “etiquetar” així als infants, ja que sóc conscient que també jo he fet ús d’aquestes etiquetes alguna vegada, sense pensar en la repercussió que poden tenir. Per tant, em plantejo ser conscient del missatge que transmetem als infants amb les nostres paraules i accions, i actuar en conseqüència.

La següent debilitat que hem trobat al centre és la de les propostes, ja que tot i que se’n porten a terme a dintre de la programació de centre (són com a petits projectes que es realitzen durant un dia a la setmana durant un temps preestablert), aquests no els escullen els nens i no parteixen de les seves inquietuds, sinó que venen donats pel centre i es repeteixen cada any.

A mi em sembla que seria molt més profitós i beneficiós pels infants que aquestes propostes sorgissin de l’observació directa dels infants i les seves necessitats en cada moment, ja que resultarien molt més adients, i reportarien més beneficis i aprenentatges significatius per a ells.

Les dues últimes debilitats que hem trobat al nostre centre són la manca d’hores de treball docent (sense infants) i l’obligació de que tots els nens es quedin a dinar.

La manca d’hores per a les reunions d’equip, crec que condiciona el treball docent, ja que els fa tenir menys preparació en les activitats, i anar sempre condicionats per aquest fet. Per tant, potser la direcció del centre hauria de replantejar-se si els compensa estalviar alguns doblers en detriment de la qualitat que s’ofereix als infants, o si és millor contemplar més hores d’equip, encara que sabem que el moment econòmic en que es troba el país no és favorable per a ningú, i oferir més qualitat.

Per últim, em sembla que l’obligació de quedar-se a dinar és tant una debilitat com una oportunitat de fortalesa, depenent de per quin caire es miri. Al tractar-se d’un centre privat, el preu mensual que paguen els pares ja és elevat, i al obligar-los a quedar-se a dinar, aquest augmenta encara un poc més. Per això, pot ser una debilitat. Però, amb el temps que porto de pràctiques he pogut comprovar que la finalitat d’aquesta “obligació” de dinar és vertaderament ensenyar als nens bons hàbits alimentaris, a comportar-se a la taula i a autonomia. Crec que moltes vegades a casa no es disposa dels recursos necessaris per aconseguir que un nen aprengui a menjar tot sol, i per fer que mantingui una dieta vertaderament equilibrada, ja sigui per manca de temps o per qualsevol altre factor. En canvi a l’escoleta, el menú està elaborat per una dietista i els nens, poc a poc, van aprenent a ser autònoms a taula, menjant de tot. A la llarga (i moltes vegades inclús en un curt període de temps) els mateixos pares són els que agraeixen aquesta oportunitat que el centre els ofereix.

Les amenaces que hem trobat mitjançant l’anàlisi del centre són més be de caire extern a l’equip docent, pel que crec que poc es pot fer al respecte. Aquestes amenaces són la localització del mateix, ja que es troba al soterrani d’un edifici al mig d’una zona de transició entre residencial i turística.

La segona amenaça és que es tracta d’una escola privada i el preu és un poc més elevat que a les de caire concertat o públic, i avui per avui, ens trobem en una situació de crisis econòmica que dificulta que molts de pares escullin aquest centre tot i el bon treball que s’hi realitza.

Les fortaleses que caracteritzen al centre Mafalda, són la implicació de les famílies al centre, a més de la integració de tot l’equip docent en l’educació dels infants, ja que ningun infant és només de “la seva educadora” sinó que tots treballen per aconseguir una educació completa i coordinada. La filosofia de portes obertes del centre convida a les famílies a compartir moments amb els seus nens i amb la resta d’infants, ja que es valora molt la implicació d’aquestes en l’educació dels nens.

Tots els mestres o educadors i personal del centre coneixen a tots els nens, i aquest fet fa que l’educació sigui molt més propera i es rebi millor i més narturalment per part dels nens.

A més a més, al analitzar el centre, vàrem trobar que la formació específica que tenen les dues psicomotricistes que interactuen amb els nens a dintre de la sala de psicomotricitat és molt valuosa, i per tant consisteix una fortalesa per a Mafalda.

Hi ha molts de centres que realitzen sessions de psicomotricitat, però partint d’uns coneixements en la matèria més be bàsics. Al centre on em trobo, les dues psicomotricistes s’han format en la especialitat de psicomotricitat i fins i tot imparteixen un màster en aquest camp.

Per tant, crec que el fet de tenir sessions de psicomotricitat (i no tan sols sessions, ja que la filosofia de centre es basa en la llibertat de moviment per tal d’afavorir el desenvolupament dels infants) és un punt molt fort a l’hora d’analitzar el centre i identificar les possibilitats que ofereix.

Per últim, m’agradaria comentar que les educadores que hi treballen compten amb molts d’anys d’experiència en el món de l’educació, pel que tenen molts recursos que apliquen de forma positiva en el desenvolupament del dia a dia amb els infants, i per tant, fan que la seva experiència sigui una fortalesa més del centre.

Per últim, les oportunitats. Com he comentat abans a vegades estan relacionades amb la doble cara d’alguna debilitat.

A més, creiem que el tracte personalitzat i proper que ofereixen ja des de la direcció en les primeres entrevistes amb les famílies fa que es desenvolupi un clima de familiaritat i confiança que sempre beneficia als infants i a les famílies, i per tant a tot el centre en general.

En general, la línia educativa que segueix el centre fa que les oportunitats de creixement del mateix siguin molt elevades. 

Ara que he focalitzat tant les amenaces com les possibilitats del centre en què em trobo, espero poder continuar aprenent molt al meu període de pràctiques i treballar les meves competències aprofitant tot allò bo que m'ofereix Mafalda i treballant per a millorar allò que pot ser millor.