El divendres passat a l’hora del patí, la resta d’educadores i jo vàrem poder presenciar la culminació d’un procés de progrés d’un dels infants que crec que és molt representatiu del què va ser la setmana passada: un nen que portava dos dies intentant saltar des de l’escala del castell del pati al terra, avui ho ha aconseguit!
El primer dia en comptes d’empenyer el seu propi cos per donar-se impuls i saltar amb les dues cames juntes, es deixava caure tant sols adelantant un peu, com si donés una passa gegant, però sense moure els peus del terra gens ni mica...pel què en comptes de saltar, es deixava caure, aterrant de qualsevol manera i mai de peus.
El segon dia, a l’hora de joc lliure, el mateix nen va pujar al castell de l’aula i va estar una estona observant com els companys saltaven alt i alt al mateix lloc i amb els peus junts. En un moment donat, ho va intentar ell, però ho feia amb una cama cada vegada. Un dels companys s’en va adonar i li va explicar que havia de saltar amb les dues cames a la vegada. Ho va intentar i després de diversos salts, va aconseguir-ho i va repetir l’acció moltes vegades, saltant sempre al mateix nivell, movent-se sempre per a dalt del castell i rient a la vegada.
A l’hora del pati, altres nens van iniciar l’acció de saltar dels escalons del castell que ja ve sent habitual, i el nen en qüestió, primer va observar-los, i molt content es va afegir al joc, animat per les educadores. Primer va saltar des del primer escaló, que està molt a prop del terra, però en acabar el pati, ja saltava des del segon escaló sense por!! I amb una mecànica prou correcta com per a que aquest salt no resultés perillós per a ell! Em sembla impressionant!!
Crec que l’edat en què em trobo és molt important, ja que els nens cada dia són més autònoms, i progressen a una velocitat molt accelerada! Pel que hem d’observar molt, i ajudar-los a aconseguir aquest progrés, animant-los a intentar nous reptes, però respectant sempre el seu ritme.
Pel que respecta a aquesta observació, crec que l’objectiu era aconseguir que el nen es sentís segur i capaç de realitzar el salt amb els dos peus a la vegada, o al menys d’intentar-ho.
Crec que amb aquesta activitat, els nens, encara que potser no de forma explícita però si indirectament, varen aprendre que poc a poc van aconseguint superar els seus límits, pel que intentar-ho és la primera passa per aconseguir-ho.
Crec que el nostre objectiu (del conjunt d’educadores i jo) es va assolir, ja que finalment el nen es va motivar suficient per a intentar el salt, i poc a poc practicar fins que va aconseguir que li sortís be!
D’aquesta observació es poden extreure algunes de les creences més significatives de les mestres que n’han format part. En la meva opinió són les següents: es tracta de mestres que segueixen una metodologia constructivista i creuen en les possibilitats dels nens i en les seves capacitats de superació i maduració, i treballen en conseqüència. Donen suport als nens perquè aquests es sentin segurs i puguin desenvolupar-se en un ambient de tranquil·litat que els sigui favorable.
Són mestres que creuen en el poder de l’observació i la motivació, i que utilitzen aquestes dues eines en benefici tant personal, com dels infants amb què es troben.
Crec que és una visió constructivista molt adient per a l’educació, treballada partint de les creences que conformen la seva metodologia. Estic molt d’acord amb aquestes creences i amb la forma d’actuar que he descrit a l’observació, i m’agradaria poder continuar aprenent d’elles, ja que el que he pogut observar fins ara del seu mode de portar a terme el dia a dia al centre, m’ha agradat molt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario