Descripció d'una jornada a la classe de "Les Abelles", a l'escoleta on faig pràctiques

A fi de realitzar una comparació entre un dia a l’aula en què em trobo i l’aula d’un company de la UIB que també estigui de pràctiques de primer cicle, comentaré el què fem nosaltres el dia de psicomotricitat.

Més o menys de  9.00  a 10hrs s’entra a l’aula i es porta a terme joc lliure. Al nivell de 2 a 3 anys hi ha dues classes, separades segons els nens siguin de la primera meitat d’any, o de la segona. En aquesta primera hora, les dues classes queden obertes i els infants poden ajuntar-se i compartir experiències, independentment de la classe a què pertanyin.

Al mateix temps, les tutores, que prèviament han preparat diversos racons per als infants (ja sigui el racó dels trencaclosques, el de les construccions, etc.), estan realitzant l’acollida al centre dels nens i les seves famílies. A més a més, a cadascuna de les aules hi ha un castell de fusta, que sempre s’obre i possibilita el joc motriu de tots aquells infants que n’estiguin interessats, de forma voluntària i sense instruccions precises.

La següent mitja hora aproximadament, es fa l’assemblea. Aquesta té lloc al racó del sofà i la catifa que hi ha a l’aula. En aquesta assemblea es passa llista, es parla del temps, del que els infants consideren rellevant compartir amb els companys i del que es farà el dia en qüestió.

De 10.30 a 11.15 els nens van a la sala de psicomotricitat. Abans de sortir de la nostra classe, fan un trenet amb la corda i en estar tots preparats recorren tot el centre per arribar a la sala de psicomotricitat.

Un cop allí, es guarda la corda i els nens es seuen en rotllana per llevar-se les sabates i posar-se els mitjons de psico.

Cada nen realitza aquesta tasca de forma autònoma i en acabar, recull les seves sabates i les col·loca a dintre d’una cistella, on estaran fins que acabi la sessió. Així com els nens van estant llestos, la psicomotricista els recorda les consignes acordades amb ells per a poder gaudir tots de la sessió i aquesta comença.

Quan es va apropant l’hora de finalitzar la sessió, la psicomotricista els pregunta com va el seu joc i els informa que en voler poden anar acabant per poder posar-se les sabates i beure aigua abans d’anar al pati.

Crec que és molt important remarcar que en cap moment s’obliga a ningun infant a abandonar el joc que estigui portant a terme pel fet que la sessió s’estigui acabant, sinó que es respecten els seus ritmes i es dona marge per a que tots ells decideixin per si sols quan volen acabar la mateixa i unir-se als companys en el ritual de calçar-se.

Crec que és una molt bona línia educativa, ja que tallar a un nen en mig de les seves produccions no suposa cap benefici per a ell, sinó tot el contrari. Així, l’adult s’encarrega de guiar-los i orientar-los per a que sàpiguen quant de temps els queda de sessió, però si algun nen necessita ampliar aquests temps, no se’ls força a acabar, sinó que se’l respecta i se li dóna temps suficient.

Un cop tots tenen les sabates posades, surten al pati dels petits i s’asseuen per beure aigua. Quan ja han acabat, pugen al seu pati i gaudeixen de l’estona d’esbarjo.

De 11.15 a 12.00 és el pati. En aquest hi ha un arener i diverses estructures, ja siguin de fusta o de plàstic. A més a més, es disposa material complementari que va variant, com per exemple cotxes i ninots, bicis, pilotes, etc.

Els nens baixen del pati fent un tren amb la corda, i un cop ja hem tornat a l’aula, es reparteixen folis en blanc i ceres als infants per a que facin la representació del què han fet a la sala de psicomotricitat. Aquesta representació és de caràcter individual.

Després, es combina joc lliure per racons amb els hàbits d’higiene, ja que tant sols hi ha dos lavabos a l’aula i tots els nens han de rentar-se les mans i posar-se el babi per anar a dinar. Molts de dies s’amenitza aquesta estona amb un conte, ja que els agraden molt i estan molt concentrats en la història, anticipant de vegades el què succeirà si ja coneixen el conte.

El temps del dinar és un temps de caràcter educatiu, en que des del centre s’ensenyen als nens bons hàbits alimentaris, a estar a taula i a utilitzar els estris per menjar de forma adequada. Es potencia l’autonomia dels infants, ja que les educadores tant sols intervenen quan un nen demana ajuda o quan mostra dificultats molt evidents per menjar tot sol.

Després de dinar, tots els nens tornen a les aules i es renten les dents, les mans i la cara.

Per últim, es porta a terme el ritual de sortida, en què es realitza una segona assemblea que s’aprofita per parlar de què han fet durant el matí a l’escoleta, de com s’han sentit, què han fet a la sala i quines experiències volen compartir amb els companys.

En acabar aquesta assemblea, es tornen a obrir les dues classes del mateix nivell, i es realitza l’acomiadament dels nens de forma conjunta, aprofitant per cantar cançons i saludar als companys que marxen a casa amb els pares, dient-los “Hasta Mañana” (cançó que tots els nens de la meva classe coneixen).

El cas de na Susana

Crec que les creences de na Susana es basen en la comprensió i en la importància de l’acollida i la demostració d’afecte als nens i la resolució de conflictes mitjançant el diàleg.

A nivell emocional, crec que es posiciona del costat d’aquell que considera més dèbil, reforçant així la posició de superioritat de l’altra de forma inconscient.

A nivell de coneixements i vivències, està aplicant una teoria que va estudiar a la carrera, però que mai havia posat en pràctica, pel que el resultat és inesperat. En aquet cas ha sortit bé, però no ha estat fruit de l’experiència i potser ha estat fortuït, pel que crec que no hauria e basar-se en aquest desenllaç per a pròximes actuacions, sinó que hauria d’analitzar i tenir en compte tots els factors que influeixen en els conflictes.

Segurament, aquesta experiència li donarà un altra punt de vista pel que a resolució de conflictes, però com ella mateixa diu, el seu bagatge amb nens està més basat amb la seva posició de mare que de docent, així que suposo que amb el temps, anirà adquirint altres tècniques per a intervenir en aquest tipus de conflictes.

Tracta de pensar en situacions on has tingut o has observat una situació similar. Què vares fer tu o la mestra? Quines decisions vares prendre o va prendre la mestre?

A les meves pràctiques al centre on estic, he viscut diverses situacions similars a aquesta, ja que els conflictes entre infants són comuns en l’edat en què em trobo (3 anys). La primera vegada que vaig estar present en un conflicte, la meva actuació va consistir en observar com procedia la mestra i després un cop resolt, em vaig apropar a ella i li vaig preguntar el perquè d’aquesta actuació. Ella va agafar als dos nens implicats i els va preguntar a tots dos què havia passat. Quan els infants van arribar a un consens dels esdeveniments, la tutora va dir al nen agredit que expliqués al seu company com l’havia fet sentir aquesta agressió.

El nen tot d’una va dir que no li agradava que li peguin i que li havia fet mal, pel que el nen que havia pegat va sentir-se empenedit i sense demanar perdó, va apropar-se a ell i directament el va abraçar.

Em va agradar aquesta forma de resoldre els conflictes, ja que crec que es pren una posició més de mediadora que de jutge, i que així, són els propis nens els que arriben a entendre el que les seves accions creen en els altres, i poc a poc, aprenen a empatitzar i són més conscients del seu comportament, tant de forma individual com a dintre d’un grup.

Anàlisi DAFO

Un cop realitzat l’anàlisi del context de Mafalda amb ajuda del DAFO, conjuntament amb les meves companyes al seminari de l’últim dia de classe, en aquesta entrada aprofitaré el mateix per reflexionar respecte a com penso treballar les meves competències en aquest context.

El DAFO consisteix en un anàlisi de les Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats que presenta el centre.

Crec que abans de continuar amb aquest anàlisi, he de dir que encara no porto massa temps a l’escoleta, pel que possiblement les meves reflexions estan basades en primeres impressions, pel que es possible que al llarg del període de pràctiques aquestes canviïn, ja que poc a poc podré conèixer millor el centre on em trobo i les seves característiques.

Tot i això, al trobar-me en una aula que comparteix moltes estones amb els companys de nivell (els alumnes de dos anys i mig a tres) puc observar diferents estils docents i diferents estratègies, ja que comparteixo molts moments del dia a dia amb dues educadores diferents.

Pel que fa a les debilitats del centre, el més important és la distribució del temps i de l’espai, ja que de vegades els temps establerts són massa rígids i no arriben a donar cabuda a tots els ritmes dels infants. Hi ha vegades que els nens han de canviar de classe, o han de finalitzar les rutines d’higiene per exemple, ràpidament per poder anar al menjador en temps, i se’ls espitja per què acabin el que estan fent, privant-los del temps que ells necessiten per a poder concloure les seves produccions.

També hi ha que dir que això no ocorre sempre, ja que en línies generals, el centre segueix una línia educativa que pretén respectar el ritme dels infants.  Per això, crec que una bona forma de treballar les meves competències seria aprofitar que som dues persones a dintre de l’aula per poder organitzar-nos millor nosaltres mateixes el temps, donant així als nens prou marge per a què desenvolupin les rutines o tasques en qüestió sense intervencions que els condicionin o que no respectin els seus ritmes personals. Així, l’horari i la planificació es podria respectar, sempre que es programi tenint en compte els diferents ritmes i característiques de tots els infants que conformen el grup de Les Abelles.

Una altra debilitat que he trobat a l’escola és la de l’etiquetatge dels infants. Molts de cops, en comptes de referir-se al nen pel seu nom, se li posa un sobrenom que no sempre és adequat o afectuós, sinó que fa referència a suposats aspectes negatius del mateix (o de vegades, a suposats aspectes positius que “defineixen” a aquest nen). Crec que no és una bona pràctica, ja que etiquetar pot afectar a l’infant, ja que pot fer que aquesta etiqueta a priori inofensiva, condicioni al nen molt a llarg període, ja sigui de forma negativa fent-lo pensar que si és dolent sempre ho serà, i per tant, propiciant aquest comportament en ell. També els condiciona de forma negativa una etiqueta suposadament positiva, ja que si sempre li diem a una nena que és molt graciosa per exemple, podem fer que ella sempre vulgui comportar-se de forma coherent a la etiqueta que li hem posat, i si no ho aconsegueix pot sentir-se frustrada.

Aquest tema de les etiquetes és molt perillós ja que els nens amb què ens trobem són d’edats molt primerenques, pel que són molt vulnerables i influenciables. Hem d’anar molt en compte, tant com a mestres, com en la nostra vida quotidiana, per tal de no “etiquetar” així als infants, ja que sóc conscient que també jo he fet ús d’aquestes etiquetes alguna vegada, sense pensar en la repercussió que poden tenir. Per tant, em plantejo ser conscient del missatge que transmetem als infants amb les nostres paraules i accions, i actuar en conseqüència.

La següent debilitat que hem trobat al centre és la de les propostes, ja que tot i que se’n porten a terme a dintre de la programació de centre (són com a petits projectes que es realitzen durant un dia a la setmana durant un temps preestablert), aquests no els escullen els nens i no parteixen de les seves inquietuds, sinó que venen donats pel centre i es repeteixen cada any.

A mi em sembla que seria molt més profitós i beneficiós pels infants que aquestes propostes sorgissin de l’observació directa dels infants i les seves necessitats en cada moment, ja que resultarien molt més adients, i reportarien més beneficis i aprenentatges significatius per a ells.

Les dues últimes debilitats que hem trobat al nostre centre són la manca d’hores de treball docent (sense infants) i l’obligació de que tots els nens es quedin a dinar.

La manca d’hores per a les reunions d’equip, crec que condiciona el treball docent, ja que els fa tenir menys preparació en les activitats, i anar sempre condicionats per aquest fet. Per tant, potser la direcció del centre hauria de replantejar-se si els compensa estalviar alguns doblers en detriment de la qualitat que s’ofereix als infants, o si és millor contemplar més hores d’equip, encara que sabem que el moment econòmic en que es troba el país no és favorable per a ningú, i oferir més qualitat.

Per últim, em sembla que l’obligació de quedar-se a dinar és tant una debilitat com una oportunitat de fortalesa, depenent de per quin caire es miri. Al tractar-se d’un centre privat, el preu mensual que paguen els pares ja és elevat, i al obligar-los a quedar-se a dinar, aquest augmenta encara un poc més. Per això, pot ser una debilitat. Però, amb el temps que porto de pràctiques he pogut comprovar que la finalitat d’aquesta “obligació” de dinar és vertaderament ensenyar als nens bons hàbits alimentaris, a comportar-se a la taula i a autonomia. Crec que moltes vegades a casa no es disposa dels recursos necessaris per aconseguir que un nen aprengui a menjar tot sol, i per fer que mantingui una dieta vertaderament equilibrada, ja sigui per manca de temps o per qualsevol altre factor. En canvi a l’escoleta, el menú està elaborat per una dietista i els nens, poc a poc, van aprenent a ser autònoms a taula, menjant de tot. A la llarga (i moltes vegades inclús en un curt període de temps) els mateixos pares són els que agraeixen aquesta oportunitat que el centre els ofereix.

Les amenaces que hem trobat mitjançant l’anàlisi del centre són més be de caire extern a l’equip docent, pel que crec que poc es pot fer al respecte. Aquestes amenaces són la localització del mateix, ja que es troba al soterrani d’un edifici al mig d’una zona de transició entre residencial i turística.

La segona amenaça és que es tracta d’una escola privada i el preu és un poc més elevat que a les de caire concertat o públic, i avui per avui, ens trobem en una situació de crisis econòmica que dificulta que molts de pares escullin aquest centre tot i el bon treball que s’hi realitza.

Les fortaleses que caracteritzen al centre Mafalda, són la implicació de les famílies al centre, a més de la integració de tot l’equip docent en l’educació dels infants, ja que ningun infant és només de “la seva educadora” sinó que tots treballen per aconseguir una educació completa i coordinada. La filosofia de portes obertes del centre convida a les famílies a compartir moments amb els seus nens i amb la resta d’infants, ja que es valora molt la implicació d’aquestes en l’educació dels nens.

Tots els mestres o educadors i personal del centre coneixen a tots els nens, i aquest fet fa que l’educació sigui molt més propera i es rebi millor i més narturalment per part dels nens.

A més a més, al analitzar el centre, vàrem trobar que la formació específica que tenen les dues psicomotricistes que interactuen amb els nens a dintre de la sala de psicomotricitat és molt valuosa, i per tant consisteix una fortalesa per a Mafalda.

Hi ha molts de centres que realitzen sessions de psicomotricitat, però partint d’uns coneixements en la matèria més be bàsics. Al centre on em trobo, les dues psicomotricistes s’han format en la especialitat de psicomotricitat i fins i tot imparteixen un màster en aquest camp.

Per tant, crec que el fet de tenir sessions de psicomotricitat (i no tan sols sessions, ja que la filosofia de centre es basa en la llibertat de moviment per tal d’afavorir el desenvolupament dels infants) és un punt molt fort a l’hora d’analitzar el centre i identificar les possibilitats que ofereix.

Per últim, m’agradaria comentar que les educadores que hi treballen compten amb molts d’anys d’experiència en el món de l’educació, pel que tenen molts recursos que apliquen de forma positiva en el desenvolupament del dia a dia amb els infants, i per tant, fan que la seva experiència sigui una fortalesa més del centre.

Per últim, les oportunitats. Com he comentat abans a vegades estan relacionades amb la doble cara d’alguna debilitat.

A més, creiem que el tracte personalitzat i proper que ofereixen ja des de la direcció en les primeres entrevistes amb les famílies fa que es desenvolupi un clima de familiaritat i confiança que sempre beneficia als infants i a les famílies, i per tant a tot el centre en general.

En general, la línia educativa que segueix el centre fa que les oportunitats de creixement del mateix siguin molt elevades. 

Ara que he focalitzat tant les amenaces com les possibilitats del centre en què em trobo, espero poder continuar aprenent molt al meu període de pràctiques i treballar les meves competències aprofitant tot allò bo que m'ofereix Mafalda i treballant per a millorar allò que pot ser millor.

Observació d'aula. Revisant creences

El divendres passat a l’hora del patí, la resta d’educadores i jo vàrem poder presenciar la culminació d’un procés de progrés d’un dels infants que crec que és molt representatiu del què va ser la setmana passada: un nen que portava dos dies intentant saltar des de l’escala del castell del pati al terra, avui ho ha aconseguit! 

El primer dia en comptes d’empenyer el seu propi cos per donar-se impuls i saltar amb les dues cames juntes, es deixava caure tant sols adelantant un peu, com si donés una passa gegant, però sense moure els peus del terra gens ni mica...pel què en comptes de saltar, es deixava caure, aterrant de qualsevol manera i mai de peus. 

El segon dia, a l’hora de joc lliure, el mateix nen va pujar al castell de l’aula i va estar una estona observant com els companys saltaven alt i alt al mateix lloc i amb els peus junts. En un moment donat, ho va intentar ell, però ho feia amb una cama cada vegada. Un dels companys s’en va adonar i li va explicar que havia de saltar amb les dues cames a la vegada. Ho va intentar i després de diversos salts, va aconseguir-ho i va repetir l’acció moltes vegades, saltant sempre al mateix nivell, movent-se sempre per a dalt del castell i rient a la vegada.

A l’hora del pati, altres nens van iniciar l’acció de saltar dels escalons del castell que ja ve sent habitual, i el nen en qüestió, primer va observar-los, i molt content es va afegir al joc, animat per les educadores. Primer va saltar des del primer escaló, que està molt a prop del terra, però en acabar el pati, ja saltava des del segon escaló sense por!! I amb una mecànica prou correcta com per a que aquest salt no resultés perillós per a ell! Em sembla impressionant!!

Crec que l’edat en què em trobo és molt important, ja que els nens cada dia són més autònoms, i progressen a una velocitat molt accelerada! Pel que hem d’observar molt, i ajudar-los a aconseguir aquest progrés, animant-los a intentar nous reptes, però respectant sempre el seu ritme. 

Pel que respecta a aquesta observació, crec que l’objectiu era aconseguir que el nen es sentís segur i capaç de realitzar el salt amb els dos peus a la vegada, o al menys d’intentar-ho.

Crec que amb aquesta activitat, els nens, encara que potser no de forma explícita però si indirectament, varen aprendre que poc a poc van aconseguint superar els seus límits, pel que intentar-ho és la primera passa per aconseguir-ho.

Crec que el nostre objectiu (del conjunt d’educadores i jo) es va assolir, ja que finalment el nen es va motivar suficient per a intentar el salt, i poc a poc practicar fins que va aconseguir que li sortís be!

D’aquesta observació es poden extreure algunes de les creences més significatives de les mestres que n’han format part. En la meva opinió són les següents: es tracta de mestres que segueixen una metodologia constructivista i creuen en les possibilitats dels nens i en les seves capacitats de superació i maduració, i treballen en conseqüència. Donen suport als nens perquè aquests es sentin segurs i puguin desenvolupar-se en un ambient de tranquil·litat que els sigui favorable.

Són mestres que creuen en el poder de l’observació i la motivació, i que utilitzen aquestes dues eines en benefici tant personal, com dels infants amb què es troben.

Crec que és una visió constructivista molt adient per a l’educació, treballada partint de les creences que conformen la seva metodologia. Estic molt d’acord amb aquestes creences i amb la forma d’actuar que he descrit a l’observació, i m’agradaria poder continuar aprenent d’elles, ja que el que he pogut observar fins ara del seu mode de portar a terme el dia a dia al centre, m’ha agradat molt.