Una bona pràctica educativa del meu centre: el dinar al menjador.

A l’escoleta Mafalda, tots els nens es queden a dinar al menjador del centre, ja que des del claustre tenen molt clar que forma part de la jornada educativa dels infants, i per tant és un moment molt important a dintre de la programació.

En general, al dia a dia a dintre de l’aula en què em trobo es dóna molta importància als hàbits i rutines quotidians, ja que tenen un gran valor educatiu per als nens. Aquests són clau pels infants, ja que mitjançant la seva repetició, els ajuden a desenvolupar la seva autonomia i els donen seguretat, tant a nivell personal com de caire afectiu.

Al llarg dels nostres estudis hem treballat que l’adquisició del hàbits (en aquest cas, dels bons hàbits!) s’arriben a interioritzar per mitjà de la repetició de les accions en moments significatius. Per aconseguir això, hi ha que treballar-los de forma regular, ja que és fonamental seguir les rutines tots els dies per ajudar als nens a orientar-se en el temps, ajudar-los a anticipar què passarà al llarg del dia i, molt important, donar-los estabilitat.

El cas de la bona pràctica que es realitza al meu centre, crec que és molt significatiu, ja que la preparació per anar al menjador i les accions que es realitzen de forma posterior al dinar són clars exemples de rutines, i ajuden molt als infants a interioritzar bons hàbits.

Per anar al menjador es segueix la següent seqüència: es comença amb els hàbits d’higiene pertinents (rentar-se les mans i la cara i posar-se el babero), els nens es posen per parelles i van tots fins al menjador, cadascun s’asseu al seu lloc, es posa el tovalló i se’ls serveix el dinar. Cada nen menja de forma individual, ja que tenen entre 2 i 3 anys i la majoria ja porten prou temps al centre, pel que són autònoms a taula, i en cas de què algun nen necessiti ajuda, les educadores intervenen.

En acabar el dinar, els nens avisen que ja estan, els ajudem a llevar-se el babero que ells mateixos penjant al penjador de la seva aula, i tornen a la classe, on es tornen a rentar les mans, la cara i les dents.

Mafalda, a nivell de centre, considera que l’alimentació dels infants és primordial a la seva vida, pel què tant el moment concret del menjar, com tots els hàbits i les rutines que comporta es treballen molt conscientment, per tal d’aconseguir nens amb bons hàbits alimentaris i autònoms.

Crec que un detall que dóna fe de la importància que el menjar té al centre, és el fet que el menú diari està elaborat per una dietista, i contempla totes les al·lèrgies o intoleràncies dels infants que s’hi troben, seguint així una dieta equilibrada i adequada a les necessitats de cada infant.

Des del centre estan molt conscienciats de la gran quantitat de problemes d’obesitat infantil que hi ha a la nostra societat i treballen per prevenir-los i educar als nens en uns bons hàbits alimentaris que els ajudaran a estar el més sans possible.

Totes les educadores del centre són conscients de la gran importància que té aquest moment per al desenvolupament dels infants i la creació de la seva autoestima, pel que treballen en una mateixa línia que fomenti l’autonomia dels nens, respectant el ritme de cadascun d’ells, i acompanyant-los en el procés, però donant-los espai per a que pugin desenvolupar-se lliurement, al mateix temps que acompanyen als infants en el procés, fent-los saber que estan disponibles sempre que ells ho necessitin.

Crec que és una pràctica molt bona i molt ben portada a terme per part del centre, que en línies generals, ajuda i influeix molt positivament en el desenvolupament dels nens.

Penso que com he dit, el centre treballa molt bé aquesta pràctica educativa, pel que l’únic que m’agradaria marcar com a millorable és el fet de conscienciar als pares de la importància que aquest bon hàbit es continuï a casa, ja que el treball ha de ser conjunt per aconseguir els millor resultats possibles, si cada part treballa de forma aïllada les repercussions seran negatives pels infants.

En aquesta entrada he treballat les competències 4.2 i 5.1, ja que he identificat bones pràctiques educatives del meu centre i he reflexionat per saber què es podria millorar de les mateixes.

Selecció de Bones Pràctiques

Elecció de bones pràctiques:

1.       La primera bona pràctica que he escollit ha estat la dedicada als “Materials d’experimentació”. A aquesta iniciativa es canvien joguines comercials per material no estructurat i d’experimentació natural. Aquest material està col·locat per racons, ja siguin el racó de l’aigua, el de la sorra, el de les farinetes, el dels gomets, etc.

Aquesta iniciativa em sembla molt interessant, ja que els nens poden experimentar i descobrir mitjançant joguines i materials que s’allunyen d’allò preestablert pels materials estructurats, donant-li un doble ús a materials que poden trobar al seu abast molt fàcilment, i que en la meva opinió, ofereixen moltes més possibilitats que aquells que estan pensats i fabricats de forma industrial, que tant sols solen donar resposta a un sol ús, limitant la imaginació dels infants.

Crec que és molt important que ja des de petits s’estimuli als nens envers l’experimentació mitjançant els sentits, i es fomenti la seva creativitat i imaginació, i em sembla que aquesta proposta és adient per aquesta línia educativa que considero que cal seguir a les aules d’infantil.

2.       La segona bona pràctica que he escollit ha esta la dedicada a “La llum”. Aquesta proposta pretén donar un tractament pedagògic a la llum.

Em sembla interessant ja que els infants, al igual que els grans, convivim amb la llum i la foscor tots els dies de la nostra vida, pel que treballar les possibilitats que aquesta ofereix i donar als nens la possibilitat de manipular amb la llum i diferents objectes, comprovar la influència que la llum té a sobre d’aquests, experimentar noves sensacions i principalment, ajudar als nens a veure la gran quantitat de possibilitats lúdiques que la llum ofereix, pot ser molt motivador per infants en edats primerenques.

3.       La tercera bona pràctica que he escollit ha estat la de “Juguem amb magranes”. Com el propi nom diu, tracta les possibilitats que ofereixen les magranes, que com veiem al bloc, són més que un fruit.

En general m’ha agradat molt aquesta proposta, ja que jo mai hauria pensat en aquest material per a treballar amb infants, però com veiem a la proposta els nens s’involucren molt, ja que els dóna la possibilitat de jugar, sospesar, traslladar, descobrir què hi ha al seu interior, etc.

A més, en aquesta activitat es treballa mitjançant els diferents sentit, fet que em sembla molt adient, ja que els estimula i els proporciona moltes sensacions enriquidores per a ells.

He inclòs la competència 1.3 en aquesta entrada perquè he hagut de visitar altres blocs on es relataven experiències d’altres mestres, per a poder llegir i recollir informació que després he analitzat, extraient-ne un aprenentatge per la meva part.

A més, crec que també he treballat la competència 4.2, ja que he comparat aquestes pràctiques amb la realitat que les envolta i amb la teoria que posseeixo als meus coneixements, qüestionant-ne d’altres que es porten a terme en diversos centres, i per tant 4.1.

Comparació d'una jornada educativa a diferents centres

En l’entrada anterior vaig explicar què fem a la escoleta en què faig les pràctiques el dia que els nens tenen la sessió de psicomotricitat.

Això no va estar una decisió aïllada, ja que conjuntament amb els companys de la Seu que realitzen el seu període de pràctiques amb nens d'edats compreses entre els 2 i 3 anys, vàrem decidir portar a terme el nostre anàlisi d'aquest dia concret, i així poder fer la posterior comparació i reflexió dels mateixos més acuradament.

El primer fet que he trobat important remarcar és que totes les jornades dels meus companys expliquen que a la seva classe es fa tant sols una assemblea a principi del matí, realitzant-hi les rutines i comentant què es farà al llarg del dia, etc.

Crec que seria important ampliar aquest nombre d’assemblees mínim a dues, ja que sinó es corre el risc de convertir el moment de l'assemblea en una acció d’escassa importància a dintre de la vida d'aula. Al meu centre, o al menys concretament a l'aula en què em trobo, es realitzen dues assemblees, una en començar la jornada, i una altra com a cloenda. Aquesta segona assemblea serveix per a donar l’oportunitat als infants d'expressar allò que els ha succeït al llarg del dia, les seves inquietuds, sentiments, impressions i vivències que volen compartir amb els companys. Crec que és molt important donar a l'infant la possibilitat d'expressar-se i de ser escoltat, al igual que em sembla una forma d'aprendre a escoltar a la resta de companys.

A més, en la meva opinió, s'ha de deixar la porta oberta a possibles assemblees extraordinàries que puguin sorgir com a fruit d'aconteixements no planificats, ja sigui una disputa, un fet positiu, etc.

En aquest cas, a l'aula de les Abelles (en què em trobo jo) els infants aprofiten l'assemblea final per explicar què han fet cadascun d'ells, què els ha semblat i com s'han sentit, i crec que això és molt positiu per a ells, ja que reforcen els aprenentatges que han portat a terme i aprenen a comunicar-se amb la resta de companys i amb els adults.

He vist que a molts centres, es lleven les sabates abans d'anar a la sala de psicomotricitat, en el cas de la meva, ja que han de travessar tot el pati per arribar a la sala, el moment de la preparació (llevar-se les sabates i posar-se els mitjons) es fa a dintre de la mateixa sala de psico. Allí hi ha un cistell d'on ells recullen els mitjons i després posen les sabates, deixant-ho tot col·locat. Segurament hi ha algun mètode millor per ajudar-los a treballar l'autonomia, la identitat i les rutines (com pot ser el cas del centre que ens comenta la companya que disposa de fotografies dels infants aferrades a terra per a que deixin les sabates al damunt, però al treballar tots els alumnes del centre a la mateixa sala de psico, hi trobo dificultats d'espai per a poder millorar la tècnica emprada seguint metodologies com la que comenta la companya.

Aquest moment d'inici de la sessió, en què els nens es preparen és molt important, ja que interiorment anticipen el què succeirà després i es preparen. A algunes de les descripcions dels companys he vist que es respecta el ritme dels infants per a preparar-se, però en altres es comenta que les intervencions docents estan més encaminades a accelerar el procés ja que alguns nens tarden. Per sort, al meu centre hi ha un alt grau de conscienciació de la importància de respectar els ritmes dels infants, i es promou la seva autonomia i es respecten els interessos i per tant, els ritmes, dels mateixos, oferint-los el temps que ells necessitin per a preparar-se i poder començar l'activitat quan ells ho creguin oportú. Això mateix passa amb el moment de concloure l'activitat de psicomotricitat. A alguns centres es comenta que quan la mestra ho diu han d'acabar tots. Crec que no és el més correcte, ja que si es fa que un nen abandoni l'activitat que està desenvolupant, la deixarà inconclosa i pot arribar a comportar un problema per a ell. Les psicomotricistes del meu centre pregunten als nens com van i els comenten que en voler poden anar acabant, pel que ens trobem amb la situació de què hi ha nens que acaben molt més prest que d'altres. Per què això no suposi un problema, s'ha programat pensant en aquest respecte als ritmes dels infants i la sessió de psicomotricitat es realitza just abans del temps de pati.

Aquest fet, per l'altre caire, crec que comporta un aspecte negatiu. A les jornades dels meus companys he vist que el moment de la representació, generalment, es realitza just en acabar la sessió i s'ofereixen diferents formes de representar que es van combinant entre elles. Al meu centre, sempre es fa la representació en tornar a l'aula, és a dir, després del pati, i mitjançant un dibuix individual i lliure del que cada infant ha fet a la sessió. Això és un aspecte que crec que es pot millorar molt, ja que hi ha moltes possibilitats de representació (construccions, plastilina, gomets, fang, etc) i sobretot, crec que la representació s'hauria de realitzar just al finalitzar l'activitat, per tal de donar sentit a l'activitat de representació i aprofitar que els nens tenen molt fresc tot el què ha succeït en ella.

Em sembla que per molt que la mestra els digui que han de representar què han fet a la sala, ha passat massa temps per a ells i normalment realitzan l'activitat sense contextualitzar-la, amb poca concentració.

Algunes aules ténen temps de relaxació inclós a dintre de la programació de les sessions de psicomotrocitat. En el cas de la meva aula no és així, i crec que la decissió és prou encertada, ja que no té massa sentit relaxar al nens per a sortir al pati i continuar portant a terme activitats motrius.

Per últim, la resta de companys comenten que els infants passen al menjador i finalitzen el dia a l'aula.

A l'hora del menjador, crec que tots els centre segueixen més o menys la mateixa línia, ja que pretenen ensenyar als infants tant hàbits d'alimentació saludables, a comportar-se a taula i a utilitzar els estris correctament.

Per últim, em sembla que la dinàmica que es segueix al meu centre pel que respecta als hàbits d'higiene i autonomia és molt acurada, ja que tots els infants han de rentar-se les mans i posar-se el babi abans d'anar a dinar, i en tornar es renten les dents, les mans i la cara. En alguns centre només es renten les dents alguns dies per setmana, i en la meva opinió això no afavoreix als infants, ja que no ho interioritzen com una rutina, sinó com a fets més be aïllats, corresponents a dies puntuals de la setmana. En canvi, si es realitza cada dia i s'explica als infants què es pretén amb aquest hàbits, els nens li donen sentit al què estan fent i ho realitzen tots els dies sense problemes.

En general, crec que la major part dels centre actua de forma sembla pel que fa a les jornades què he analitzat i, tot i que sempre hi ha aspectes a millorar que ens ajudaran a oferir una millor educació als infant amb què treballem, són programacions adients als nens amb què es treballa i a la seva edat.

Descripció d'una jornada a la classe de "Les Abelles", a l'escoleta on faig pràctiques

A fi de realitzar una comparació entre un dia a l’aula en què em trobo i l’aula d’un company de la UIB que també estigui de pràctiques de primer cicle, comentaré el què fem nosaltres el dia de psicomotricitat.

Més o menys de  9.00  a 10hrs s’entra a l’aula i es porta a terme joc lliure. Al nivell de 2 a 3 anys hi ha dues classes, separades segons els nens siguin de la primera meitat d’any, o de la segona. En aquesta primera hora, les dues classes queden obertes i els infants poden ajuntar-se i compartir experiències, independentment de la classe a què pertanyin.

Al mateix temps, les tutores, que prèviament han preparat diversos racons per als infants (ja sigui el racó dels trencaclosques, el de les construccions, etc.), estan realitzant l’acollida al centre dels nens i les seves famílies. A més a més, a cadascuna de les aules hi ha un castell de fusta, que sempre s’obre i possibilita el joc motriu de tots aquells infants que n’estiguin interessats, de forma voluntària i sense instruccions precises.

La següent mitja hora aproximadament, es fa l’assemblea. Aquesta té lloc al racó del sofà i la catifa que hi ha a l’aula. En aquesta assemblea es passa llista, es parla del temps, del que els infants consideren rellevant compartir amb els companys i del que es farà el dia en qüestió.

De 10.30 a 11.15 els nens van a la sala de psicomotricitat. Abans de sortir de la nostra classe, fan un trenet amb la corda i en estar tots preparats recorren tot el centre per arribar a la sala de psicomotricitat.

Un cop allí, es guarda la corda i els nens es seuen en rotllana per llevar-se les sabates i posar-se els mitjons de psico.

Cada nen realitza aquesta tasca de forma autònoma i en acabar, recull les seves sabates i les col·loca a dintre d’una cistella, on estaran fins que acabi la sessió. Així com els nens van estant llestos, la psicomotricista els recorda les consignes acordades amb ells per a poder gaudir tots de la sessió i aquesta comença.

Quan es va apropant l’hora de finalitzar la sessió, la psicomotricista els pregunta com va el seu joc i els informa que en voler poden anar acabant per poder posar-se les sabates i beure aigua abans d’anar al pati.

Crec que és molt important remarcar que en cap moment s’obliga a ningun infant a abandonar el joc que estigui portant a terme pel fet que la sessió s’estigui acabant, sinó que es respecten els seus ritmes i es dona marge per a que tots ells decideixin per si sols quan volen acabar la mateixa i unir-se als companys en el ritual de calçar-se.

Crec que és una molt bona línia educativa, ja que tallar a un nen en mig de les seves produccions no suposa cap benefici per a ell, sinó tot el contrari. Així, l’adult s’encarrega de guiar-los i orientar-los per a que sàpiguen quant de temps els queda de sessió, però si algun nen necessita ampliar aquests temps, no se’ls força a acabar, sinó que se’l respecta i se li dóna temps suficient.

Un cop tots tenen les sabates posades, surten al pati dels petits i s’asseuen per beure aigua. Quan ja han acabat, pugen al seu pati i gaudeixen de l’estona d’esbarjo.

De 11.15 a 12.00 és el pati. En aquest hi ha un arener i diverses estructures, ja siguin de fusta o de plàstic. A més a més, es disposa material complementari que va variant, com per exemple cotxes i ninots, bicis, pilotes, etc.

Els nens baixen del pati fent un tren amb la corda, i un cop ja hem tornat a l’aula, es reparteixen folis en blanc i ceres als infants per a que facin la representació del què han fet a la sala de psicomotricitat. Aquesta representació és de caràcter individual.

Després, es combina joc lliure per racons amb els hàbits d’higiene, ja que tant sols hi ha dos lavabos a l’aula i tots els nens han de rentar-se les mans i posar-se el babi per anar a dinar. Molts de dies s’amenitza aquesta estona amb un conte, ja que els agraden molt i estan molt concentrats en la història, anticipant de vegades el què succeirà si ja coneixen el conte.

El temps del dinar és un temps de caràcter educatiu, en que des del centre s’ensenyen als nens bons hàbits alimentaris, a estar a taula i a utilitzar els estris per menjar de forma adequada. Es potencia l’autonomia dels infants, ja que les educadores tant sols intervenen quan un nen demana ajuda o quan mostra dificultats molt evidents per menjar tot sol.

Després de dinar, tots els nens tornen a les aules i es renten les dents, les mans i la cara.

Per últim, es porta a terme el ritual de sortida, en què es realitza una segona assemblea que s’aprofita per parlar de què han fet durant el matí a l’escoleta, de com s’han sentit, què han fet a la sala i quines experiències volen compartir amb els companys.

En acabar aquesta assemblea, es tornen a obrir les dues classes del mateix nivell, i es realitza l’acomiadament dels nens de forma conjunta, aprofitant per cantar cançons i saludar als companys que marxen a casa amb els pares, dient-los “Hasta Mañana” (cançó que tots els nens de la meva classe coneixen).

El cas de na Susana

Crec que les creences de na Susana es basen en la comprensió i en la importància de l’acollida i la demostració d’afecte als nens i la resolució de conflictes mitjançant el diàleg.

A nivell emocional, crec que es posiciona del costat d’aquell que considera més dèbil, reforçant així la posició de superioritat de l’altra de forma inconscient.

A nivell de coneixements i vivències, està aplicant una teoria que va estudiar a la carrera, però que mai havia posat en pràctica, pel que el resultat és inesperat. En aquet cas ha sortit bé, però no ha estat fruit de l’experiència i potser ha estat fortuït, pel que crec que no hauria e basar-se en aquest desenllaç per a pròximes actuacions, sinó que hauria d’analitzar i tenir en compte tots els factors que influeixen en els conflictes.

Segurament, aquesta experiència li donarà un altra punt de vista pel que a resolució de conflictes, però com ella mateixa diu, el seu bagatge amb nens està més basat amb la seva posició de mare que de docent, així que suposo que amb el temps, anirà adquirint altres tècniques per a intervenir en aquest tipus de conflictes.

Tracta de pensar en situacions on has tingut o has observat una situació similar. Què vares fer tu o la mestra? Quines decisions vares prendre o va prendre la mestre?

A les meves pràctiques al centre on estic, he viscut diverses situacions similars a aquesta, ja que els conflictes entre infants són comuns en l’edat en què em trobo (3 anys). La primera vegada que vaig estar present en un conflicte, la meva actuació va consistir en observar com procedia la mestra i després un cop resolt, em vaig apropar a ella i li vaig preguntar el perquè d’aquesta actuació. Ella va agafar als dos nens implicats i els va preguntar a tots dos què havia passat. Quan els infants van arribar a un consens dels esdeveniments, la tutora va dir al nen agredit que expliqués al seu company com l’havia fet sentir aquesta agressió.

El nen tot d’una va dir que no li agradava que li peguin i que li havia fet mal, pel que el nen que havia pegat va sentir-se empenedit i sense demanar perdó, va apropar-se a ell i directament el va abraçar.

Em va agradar aquesta forma de resoldre els conflictes, ja que crec que es pren una posició més de mediadora que de jutge, i que així, són els propis nens els que arriben a entendre el que les seves accions creen en els altres, i poc a poc, aprenen a empatitzar i són més conscients del seu comportament, tant de forma individual com a dintre d’un grup.

Anàlisi DAFO

Un cop realitzat l’anàlisi del context de Mafalda amb ajuda del DAFO, conjuntament amb les meves companyes al seminari de l’últim dia de classe, en aquesta entrada aprofitaré el mateix per reflexionar respecte a com penso treballar les meves competències en aquest context.

El DAFO consisteix en un anàlisi de les Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats que presenta el centre.

Crec que abans de continuar amb aquest anàlisi, he de dir que encara no porto massa temps a l’escoleta, pel que possiblement les meves reflexions estan basades en primeres impressions, pel que es possible que al llarg del període de pràctiques aquestes canviïn, ja que poc a poc podré conèixer millor el centre on em trobo i les seves característiques.

Tot i això, al trobar-me en una aula que comparteix moltes estones amb els companys de nivell (els alumnes de dos anys i mig a tres) puc observar diferents estils docents i diferents estratègies, ja que comparteixo molts moments del dia a dia amb dues educadores diferents.

Pel que fa a les debilitats del centre, el més important és la distribució del temps i de l’espai, ja que de vegades els temps establerts són massa rígids i no arriben a donar cabuda a tots els ritmes dels infants. Hi ha vegades que els nens han de canviar de classe, o han de finalitzar les rutines d’higiene per exemple, ràpidament per poder anar al menjador en temps, i se’ls espitja per què acabin el que estan fent, privant-los del temps que ells necessiten per a poder concloure les seves produccions.

També hi ha que dir que això no ocorre sempre, ja que en línies generals, el centre segueix una línia educativa que pretén respectar el ritme dels infants.  Per això, crec que una bona forma de treballar les meves competències seria aprofitar que som dues persones a dintre de l’aula per poder organitzar-nos millor nosaltres mateixes el temps, donant així als nens prou marge per a què desenvolupin les rutines o tasques en qüestió sense intervencions que els condicionin o que no respectin els seus ritmes personals. Així, l’horari i la planificació es podria respectar, sempre que es programi tenint en compte els diferents ritmes i característiques de tots els infants que conformen el grup de Les Abelles.

Una altra debilitat que he trobat a l’escola és la de l’etiquetatge dels infants. Molts de cops, en comptes de referir-se al nen pel seu nom, se li posa un sobrenom que no sempre és adequat o afectuós, sinó que fa referència a suposats aspectes negatius del mateix (o de vegades, a suposats aspectes positius que “defineixen” a aquest nen). Crec que no és una bona pràctica, ja que etiquetar pot afectar a l’infant, ja que pot fer que aquesta etiqueta a priori inofensiva, condicioni al nen molt a llarg període, ja sigui de forma negativa fent-lo pensar que si és dolent sempre ho serà, i per tant, propiciant aquest comportament en ell. També els condiciona de forma negativa una etiqueta suposadament positiva, ja que si sempre li diem a una nena que és molt graciosa per exemple, podem fer que ella sempre vulgui comportar-se de forma coherent a la etiqueta que li hem posat, i si no ho aconsegueix pot sentir-se frustrada.

Aquest tema de les etiquetes és molt perillós ja que els nens amb què ens trobem són d’edats molt primerenques, pel que són molt vulnerables i influenciables. Hem d’anar molt en compte, tant com a mestres, com en la nostra vida quotidiana, per tal de no “etiquetar” així als infants, ja que sóc conscient que també jo he fet ús d’aquestes etiquetes alguna vegada, sense pensar en la repercussió que poden tenir. Per tant, em plantejo ser conscient del missatge que transmetem als infants amb les nostres paraules i accions, i actuar en conseqüència.

La següent debilitat que hem trobat al centre és la de les propostes, ja que tot i que se’n porten a terme a dintre de la programació de centre (són com a petits projectes que es realitzen durant un dia a la setmana durant un temps preestablert), aquests no els escullen els nens i no parteixen de les seves inquietuds, sinó que venen donats pel centre i es repeteixen cada any.

A mi em sembla que seria molt més profitós i beneficiós pels infants que aquestes propostes sorgissin de l’observació directa dels infants i les seves necessitats en cada moment, ja que resultarien molt més adients, i reportarien més beneficis i aprenentatges significatius per a ells.

Les dues últimes debilitats que hem trobat al nostre centre són la manca d’hores de treball docent (sense infants) i l’obligació de que tots els nens es quedin a dinar.

La manca d’hores per a les reunions d’equip, crec que condiciona el treball docent, ja que els fa tenir menys preparació en les activitats, i anar sempre condicionats per aquest fet. Per tant, potser la direcció del centre hauria de replantejar-se si els compensa estalviar alguns doblers en detriment de la qualitat que s’ofereix als infants, o si és millor contemplar més hores d’equip, encara que sabem que el moment econòmic en que es troba el país no és favorable per a ningú, i oferir més qualitat.

Per últim, em sembla que l’obligació de quedar-se a dinar és tant una debilitat com una oportunitat de fortalesa, depenent de per quin caire es miri. Al tractar-se d’un centre privat, el preu mensual que paguen els pares ja és elevat, i al obligar-los a quedar-se a dinar, aquest augmenta encara un poc més. Per això, pot ser una debilitat. Però, amb el temps que porto de pràctiques he pogut comprovar que la finalitat d’aquesta “obligació” de dinar és vertaderament ensenyar als nens bons hàbits alimentaris, a comportar-se a la taula i a autonomia. Crec que moltes vegades a casa no es disposa dels recursos necessaris per aconseguir que un nen aprengui a menjar tot sol, i per fer que mantingui una dieta vertaderament equilibrada, ja sigui per manca de temps o per qualsevol altre factor. En canvi a l’escoleta, el menú està elaborat per una dietista i els nens, poc a poc, van aprenent a ser autònoms a taula, menjant de tot. A la llarga (i moltes vegades inclús en un curt període de temps) els mateixos pares són els que agraeixen aquesta oportunitat que el centre els ofereix.

Les amenaces que hem trobat mitjançant l’anàlisi del centre són més be de caire extern a l’equip docent, pel que crec que poc es pot fer al respecte. Aquestes amenaces són la localització del mateix, ja que es troba al soterrani d’un edifici al mig d’una zona de transició entre residencial i turística.

La segona amenaça és que es tracta d’una escola privada i el preu és un poc més elevat que a les de caire concertat o públic, i avui per avui, ens trobem en una situació de crisis econòmica que dificulta que molts de pares escullin aquest centre tot i el bon treball que s’hi realitza.

Les fortaleses que caracteritzen al centre Mafalda, són la implicació de les famílies al centre, a més de la integració de tot l’equip docent en l’educació dels infants, ja que ningun infant és només de “la seva educadora” sinó que tots treballen per aconseguir una educació completa i coordinada. La filosofia de portes obertes del centre convida a les famílies a compartir moments amb els seus nens i amb la resta d’infants, ja que es valora molt la implicació d’aquestes en l’educació dels nens.

Tots els mestres o educadors i personal del centre coneixen a tots els nens, i aquest fet fa que l’educació sigui molt més propera i es rebi millor i més narturalment per part dels nens.

A més a més, al analitzar el centre, vàrem trobar que la formació específica que tenen les dues psicomotricistes que interactuen amb els nens a dintre de la sala de psicomotricitat és molt valuosa, i per tant consisteix una fortalesa per a Mafalda.

Hi ha molts de centres que realitzen sessions de psicomotricitat, però partint d’uns coneixements en la matèria més be bàsics. Al centre on em trobo, les dues psicomotricistes s’han format en la especialitat de psicomotricitat i fins i tot imparteixen un màster en aquest camp.

Per tant, crec que el fet de tenir sessions de psicomotricitat (i no tan sols sessions, ja que la filosofia de centre es basa en la llibertat de moviment per tal d’afavorir el desenvolupament dels infants) és un punt molt fort a l’hora d’analitzar el centre i identificar les possibilitats que ofereix.

Per últim, m’agradaria comentar que les educadores que hi treballen compten amb molts d’anys d’experiència en el món de l’educació, pel que tenen molts recursos que apliquen de forma positiva en el desenvolupament del dia a dia amb els infants, i per tant, fan que la seva experiència sigui una fortalesa més del centre.

Per últim, les oportunitats. Com he comentat abans a vegades estan relacionades amb la doble cara d’alguna debilitat.

A més, creiem que el tracte personalitzat i proper que ofereixen ja des de la direcció en les primeres entrevistes amb les famílies fa que es desenvolupi un clima de familiaritat i confiança que sempre beneficia als infants i a les famílies, i per tant a tot el centre en general.

En general, la línia educativa que segueix el centre fa que les oportunitats de creixement del mateix siguin molt elevades. 

Ara que he focalitzat tant les amenaces com les possibilitats del centre en què em trobo, espero poder continuar aprenent molt al meu període de pràctiques i treballar les meves competències aprofitant tot allò bo que m'ofereix Mafalda i treballant per a millorar allò que pot ser millor.

Observació d'aula. Revisant creences

El divendres passat a l’hora del patí, la resta d’educadores i jo vàrem poder presenciar la culminació d’un procés de progrés d’un dels infants que crec que és molt representatiu del què va ser la setmana passada: un nen que portava dos dies intentant saltar des de l’escala del castell del pati al terra, avui ho ha aconseguit! 

El primer dia en comptes d’empenyer el seu propi cos per donar-se impuls i saltar amb les dues cames juntes, es deixava caure tant sols adelantant un peu, com si donés una passa gegant, però sense moure els peus del terra gens ni mica...pel què en comptes de saltar, es deixava caure, aterrant de qualsevol manera i mai de peus. 

El segon dia, a l’hora de joc lliure, el mateix nen va pujar al castell de l’aula i va estar una estona observant com els companys saltaven alt i alt al mateix lloc i amb els peus junts. En un moment donat, ho va intentar ell, però ho feia amb una cama cada vegada. Un dels companys s’en va adonar i li va explicar que havia de saltar amb les dues cames a la vegada. Ho va intentar i després de diversos salts, va aconseguir-ho i va repetir l’acció moltes vegades, saltant sempre al mateix nivell, movent-se sempre per a dalt del castell i rient a la vegada.

A l’hora del pati, altres nens van iniciar l’acció de saltar dels escalons del castell que ja ve sent habitual, i el nen en qüestió, primer va observar-los, i molt content es va afegir al joc, animat per les educadores. Primer va saltar des del primer escaló, que està molt a prop del terra, però en acabar el pati, ja saltava des del segon escaló sense por!! I amb una mecànica prou correcta com per a que aquest salt no resultés perillós per a ell! Em sembla impressionant!!

Crec que l’edat en què em trobo és molt important, ja que els nens cada dia són més autònoms, i progressen a una velocitat molt accelerada! Pel que hem d’observar molt, i ajudar-los a aconseguir aquest progrés, animant-los a intentar nous reptes, però respectant sempre el seu ritme. 

Pel que respecta a aquesta observació, crec que l’objectiu era aconseguir que el nen es sentís segur i capaç de realitzar el salt amb els dos peus a la vegada, o al menys d’intentar-ho.

Crec que amb aquesta activitat, els nens, encara que potser no de forma explícita però si indirectament, varen aprendre que poc a poc van aconseguint superar els seus límits, pel que intentar-ho és la primera passa per aconseguir-ho.

Crec que el nostre objectiu (del conjunt d’educadores i jo) es va assolir, ja que finalment el nen es va motivar suficient per a intentar el salt, i poc a poc practicar fins que va aconseguir que li sortís be!

D’aquesta observació es poden extreure algunes de les creences més significatives de les mestres que n’han format part. En la meva opinió són les següents: es tracta de mestres que segueixen una metodologia constructivista i creuen en les possibilitats dels nens i en les seves capacitats de superació i maduració, i treballen en conseqüència. Donen suport als nens perquè aquests es sentin segurs i puguin desenvolupar-se en un ambient de tranquil·litat que els sigui favorable.

Són mestres que creuen en el poder de l’observació i la motivació, i que utilitzen aquestes dues eines en benefici tant personal, com dels infants amb què es troben.

Crec que és una visió constructivista molt adient per a l’educació, treballada partint de les creences que conformen la seva metodologia. Estic molt d’acord amb aquestes creences i amb la forma d’actuar que he descrit a l’observació, i m’agradaria poder continuar aprenent d’elles, ja que el que he pogut observar fins ara del seu mode de portar a terme el dia a dia al centre, m’ha agradat molt.