Comparació d'una jornada educativa a diferents centres

En l’entrada anterior vaig explicar què fem a la escoleta en què faig les pràctiques el dia que els nens tenen la sessió de psicomotricitat.

Això no va estar una decisió aïllada, ja que conjuntament amb els companys de la Seu que realitzen el seu període de pràctiques amb nens d'edats compreses entre els 2 i 3 anys, vàrem decidir portar a terme el nostre anàlisi d'aquest dia concret, i així poder fer la posterior comparació i reflexió dels mateixos més acuradament.

El primer fet que he trobat important remarcar és que totes les jornades dels meus companys expliquen que a la seva classe es fa tant sols una assemblea a principi del matí, realitzant-hi les rutines i comentant què es farà al llarg del dia, etc.

Crec que seria important ampliar aquest nombre d’assemblees mínim a dues, ja que sinó es corre el risc de convertir el moment de l'assemblea en una acció d’escassa importància a dintre de la vida d'aula. Al meu centre, o al menys concretament a l'aula en què em trobo, es realitzen dues assemblees, una en començar la jornada, i una altra com a cloenda. Aquesta segona assemblea serveix per a donar l’oportunitat als infants d'expressar allò que els ha succeït al llarg del dia, les seves inquietuds, sentiments, impressions i vivències que volen compartir amb els companys. Crec que és molt important donar a l'infant la possibilitat d'expressar-se i de ser escoltat, al igual que em sembla una forma d'aprendre a escoltar a la resta de companys.

A més, en la meva opinió, s'ha de deixar la porta oberta a possibles assemblees extraordinàries que puguin sorgir com a fruit d'aconteixements no planificats, ja sigui una disputa, un fet positiu, etc.

En aquest cas, a l'aula de les Abelles (en què em trobo jo) els infants aprofiten l'assemblea final per explicar què han fet cadascun d'ells, què els ha semblat i com s'han sentit, i crec que això és molt positiu per a ells, ja que reforcen els aprenentatges que han portat a terme i aprenen a comunicar-se amb la resta de companys i amb els adults.

He vist que a molts centres, es lleven les sabates abans d'anar a la sala de psicomotricitat, en el cas de la meva, ja que han de travessar tot el pati per arribar a la sala, el moment de la preparació (llevar-se les sabates i posar-se els mitjons) es fa a dintre de la mateixa sala de psico. Allí hi ha un cistell d'on ells recullen els mitjons i després posen les sabates, deixant-ho tot col·locat. Segurament hi ha algun mètode millor per ajudar-los a treballar l'autonomia, la identitat i les rutines (com pot ser el cas del centre que ens comenta la companya que disposa de fotografies dels infants aferrades a terra per a que deixin les sabates al damunt, però al treballar tots els alumnes del centre a la mateixa sala de psico, hi trobo dificultats d'espai per a poder millorar la tècnica emprada seguint metodologies com la que comenta la companya.

Aquest moment d'inici de la sessió, en què els nens es preparen és molt important, ja que interiorment anticipen el què succeirà després i es preparen. A algunes de les descripcions dels companys he vist que es respecta el ritme dels infants per a preparar-se, però en altres es comenta que les intervencions docents estan més encaminades a accelerar el procés ja que alguns nens tarden. Per sort, al meu centre hi ha un alt grau de conscienciació de la importància de respectar els ritmes dels infants, i es promou la seva autonomia i es respecten els interessos i per tant, els ritmes, dels mateixos, oferint-los el temps que ells necessitin per a preparar-se i poder començar l'activitat quan ells ho creguin oportú. Això mateix passa amb el moment de concloure l'activitat de psicomotricitat. A alguns centres es comenta que quan la mestra ho diu han d'acabar tots. Crec que no és el més correcte, ja que si es fa que un nen abandoni l'activitat que està desenvolupant, la deixarà inconclosa i pot arribar a comportar un problema per a ell. Les psicomotricistes del meu centre pregunten als nens com van i els comenten que en voler poden anar acabant, pel que ens trobem amb la situació de què hi ha nens que acaben molt més prest que d'altres. Per què això no suposi un problema, s'ha programat pensant en aquest respecte als ritmes dels infants i la sessió de psicomotricitat es realitza just abans del temps de pati.

Aquest fet, per l'altre caire, crec que comporta un aspecte negatiu. A les jornades dels meus companys he vist que el moment de la representació, generalment, es realitza just en acabar la sessió i s'ofereixen diferents formes de representar que es van combinant entre elles. Al meu centre, sempre es fa la representació en tornar a l'aula, és a dir, després del pati, i mitjançant un dibuix individual i lliure del que cada infant ha fet a la sessió. Això és un aspecte que crec que es pot millorar molt, ja que hi ha moltes possibilitats de representació (construccions, plastilina, gomets, fang, etc) i sobretot, crec que la representació s'hauria de realitzar just al finalitzar l'activitat, per tal de donar sentit a l'activitat de representació i aprofitar que els nens tenen molt fresc tot el què ha succeït en ella.

Em sembla que per molt que la mestra els digui que han de representar què han fet a la sala, ha passat massa temps per a ells i normalment realitzan l'activitat sense contextualitzar-la, amb poca concentració.

Algunes aules ténen temps de relaxació inclós a dintre de la programació de les sessions de psicomotrocitat. En el cas de la meva aula no és així, i crec que la decissió és prou encertada, ja que no té massa sentit relaxar al nens per a sortir al pati i continuar portant a terme activitats motrius.

Per últim, la resta de companys comenten que els infants passen al menjador i finalitzen el dia a l'aula.

A l'hora del menjador, crec que tots els centre segueixen més o menys la mateixa línia, ja que pretenen ensenyar als infants tant hàbits d'alimentació saludables, a comportar-se a taula i a utilitzar els estris correctament.

Per últim, em sembla que la dinàmica que es segueix al meu centre pel que respecta als hàbits d'higiene i autonomia és molt acurada, ja que tots els infants han de rentar-se les mans i posar-se el babi abans d'anar a dinar, i en tornar es renten les dents, les mans i la cara. En alguns centre només es renten les dents alguns dies per setmana, i en la meva opinió això no afavoreix als infants, ja que no ho interioritzen com una rutina, sinó com a fets més be aïllats, corresponents a dies puntuals de la setmana. En canvi, si es realitza cada dia i s'explica als infants què es pretén amb aquest hàbits, els nens li donen sentit al què estan fent i ho realitzen tots els dies sense problemes.

En general, crec que la major part dels centre actua de forma sembla pel que fa a les jornades què he analitzat i, tot i que sempre hi ha aspectes a millorar que ens ajudaran a oferir una millor educació als infant amb què treballem, són programacions adients als nens amb què es treballa i a la seva edat.

Observació d'aula. Revisant creences

El divendres passat a l’hora del patí, la resta d’educadores i jo vàrem poder presenciar la culminació d’un procés de progrés d’un dels infants que crec que és molt representatiu del què va ser la setmana passada: un nen que portava dos dies intentant saltar des de l’escala del castell del pati al terra, avui ho ha aconseguit! 

El primer dia en comptes d’empenyer el seu propi cos per donar-se impuls i saltar amb les dues cames juntes, es deixava caure tant sols adelantant un peu, com si donés una passa gegant, però sense moure els peus del terra gens ni mica...pel què en comptes de saltar, es deixava caure, aterrant de qualsevol manera i mai de peus. 

El segon dia, a l’hora de joc lliure, el mateix nen va pujar al castell de l’aula i va estar una estona observant com els companys saltaven alt i alt al mateix lloc i amb els peus junts. En un moment donat, ho va intentar ell, però ho feia amb una cama cada vegada. Un dels companys s’en va adonar i li va explicar que havia de saltar amb les dues cames a la vegada. Ho va intentar i després de diversos salts, va aconseguir-ho i va repetir l’acció moltes vegades, saltant sempre al mateix nivell, movent-se sempre per a dalt del castell i rient a la vegada.

A l’hora del pati, altres nens van iniciar l’acció de saltar dels escalons del castell que ja ve sent habitual, i el nen en qüestió, primer va observar-los, i molt content es va afegir al joc, animat per les educadores. Primer va saltar des del primer escaló, que està molt a prop del terra, però en acabar el pati, ja saltava des del segon escaló sense por!! I amb una mecànica prou correcta com per a que aquest salt no resultés perillós per a ell! Em sembla impressionant!!

Crec que l’edat en què em trobo és molt important, ja que els nens cada dia són més autònoms, i progressen a una velocitat molt accelerada! Pel que hem d’observar molt, i ajudar-los a aconseguir aquest progrés, animant-los a intentar nous reptes, però respectant sempre el seu ritme. 

Pel que respecta a aquesta observació, crec que l’objectiu era aconseguir que el nen es sentís segur i capaç de realitzar el salt amb els dos peus a la vegada, o al menys d’intentar-ho.

Crec que amb aquesta activitat, els nens, encara que potser no de forma explícita però si indirectament, varen aprendre que poc a poc van aconseguint superar els seus límits, pel que intentar-ho és la primera passa per aconseguir-ho.

Crec que el nostre objectiu (del conjunt d’educadores i jo) es va assolir, ja que finalment el nen es va motivar suficient per a intentar el salt, i poc a poc practicar fins que va aconseguir que li sortís be!

D’aquesta observació es poden extreure algunes de les creences més significatives de les mestres que n’han format part. En la meva opinió són les següents: es tracta de mestres que segueixen una metodologia constructivista i creuen en les possibilitats dels nens i en les seves capacitats de superació i maduració, i treballen en conseqüència. Donen suport als nens perquè aquests es sentin segurs i puguin desenvolupar-se en un ambient de tranquil·litat que els sigui favorable.

Són mestres que creuen en el poder de l’observació i la motivació, i que utilitzen aquestes dues eines en benefici tant personal, com dels infants amb què es troben.

Crec que és una visió constructivista molt adient per a l’educació, treballada partint de les creences que conformen la seva metodologia. Estic molt d’acord amb aquestes creences i amb la forma d’actuar que he descrit a l’observació, i m’agradaria poder continuar aprenent d’elles, ja que el que he pogut observar fins ara del seu mode de portar a terme el dia a dia al centre, m’ha agradat molt.